dijous, 27 de gener del 2011

Dones

  Ahir vaig llegir un article a l'últim número del National Geografic sobre les dones d'Afganistant.
Per a qui sàpigui sobre el que va el tema, quasi no caldria dir res més. Tothom té imatges, conceptes, estereotips creats. Però en veritat les històries d'aquest reportatge et fan enfrontar, cara a cara, amb la realitat, i jo com a dóna vaig quedar fondament impactada.
Llegiu-lo, informeu-vos, Dones que no són considerades més que una ovella d'un ramat, un objecte, però al qual no se li dóna cap valor, una esclava. Em va indignar, com és indigne per a la humanitat que passin aquestes coses, ara, al món.
 Perquè passen perquè són dones. Humiliades, maltractades, no sols com a persones pensants que, finalment, sembla que no pensen?, que no tenen opinió?, o que tenen tanta por, perquè els maltractaments són també físics i tolerats per tota la societat, que no es queixen. Anul.lades. És vergonyós que es permeti que passi això, a tot arreu, on sigui així.
I aquí surt la meva ànima de dóna que vivia en un món i que ara viu en un altre, perquè s'ha lluitat, feminista, occidental, amb tot el que això comporta. Que puc sortir pel carrer sense donar explicacions a ningú, per exemple. Que tinc dugues filles que tenen tant clar el que és la seva llibertat...
I una cosa porta a l'altra  i finalment arribes a plantejar-te, fins i tot, coses que com a dona, persona, tolerant, no hi donaves importància.
Sóc ensenyant i tinc moltes nenes marroquines a la classe, que eduques com les altres, que veus que juguen com les altres, que tenen els desitjos de totes les nenes de la seva edat, vestits, pentinats, novis; fins quan? No puc entendre, que canvïin tant. Serà la identificació amb una "cultura", perquè, jo, no podria"aguantar" mai que un home em fes cobrir el cap. Ara ja no, ja la vam portar prou la mantellina. 

   

dimarts, 25 de gener del 2011

Ikebana

  Era ahir, la classe d'Ikebana. Feia temps que no hi anava i estava una mica rovellada.
Perquè l'ikebana l'has de viure, l'has de trobar i, realment t'ha de trobar. És el camí de les flors, i aquest camí et porta de manera creativa a la meditació, a trobar-te.
I a casa la Montse és així. T'hi sents bé, relaxada, acollida, confortable. Són moments de complicitat de reflexió, amb lectures de Haikus, de pensaments; on, en intimitat, et pots expressar, parlar de tu, del món, de manera distesa i sense dogmatismes de cap classe.
I encabat, davant les flors, les branques, el silenci. La concentració per a trobar l'essència de les plantes,i buscar la teva harmonia. Sempre amb la mà de la Montse, quan cal.
Oblides, et relaxes i és un parèntesi reconfortant.








diumenge, 23 de gener del 2011

Arròs Negre


  Avui he fet un arròs negre per dinar. Molt bo. La tinta negra ha omplert la nostra taula i ha corregut per tot arreu,amb aquell gust de mar, que flueix, els plats, els coberts...i les nostres ments s'han omplert d'idees, idees per escriure, per pensar, per somiar. I és per això que vinc a explicar-ho.
Si voleu podeu practicar la recepta i experimentar aquestes sensacions.

        Agafeu una sèpia d'uns 300gr netegeu-la i guardeu-ne la tinta.
        Feu un sofregit fosc amb una ceba tallada petita i un cul d'oli en una paella arrossera.
        Quan està afegiu-hi un all trinxat i desprès una tomateta i acabeu el sofregit.
        Desprès hi poseu la sèpia tallada a tires d'un dit i les potes a trossos petits.
        La saltegeu i la teniu una mica més a foc lent que tregui el suc.
        I tireu un raget de vi blanc i quan s'ha evaporat hi avoqueu les bossetes de tinta de la sèpia,
        poseu-n'hi també de calamar i  la desfeu tota que s'acabi de barrejar.
        En acabat hi tireu i saltegeu l'arròs, uns 400gr.
        A  part tindreu fet un bon fumet de peix de pelut, 1l i mig, que anireu afegint ben calent.
        I en uns 15 o 20 m ja teniu l'arròs, Ha de quedar ben sencer i deixar-lo reposar un moment.
        I a menjar i que s'ompli de tinta el vostre entorn, el vostre cor.


divendres, 21 de gener del 2011

El llibre

 El dilluns em vaig comprar un llibre, i dic el llibre perquè  no sols és important el que llegeixes sinó, a més, el llibre, l'objecte per ell mateix i tots ells pel que representen. Per a mi duu tota una màgia, un misteri, que t'empeny a llegir.
L'olor, el tacte del llibre, és tot un món de sentits que tothom hauria de saber apreciar, que hauriem de ser capaços de transmetre.
El llibre en qüestió, és l'últim de l'Umberto Eco, "El Cementiri de Praga"¿Què puc dir d'ell? Cada novel.la és una experiència que de cap manera et deixa indiferent. T'endinses, i t'envolta la història.
 Ara he començat, ja us aniré contant, o millor, llegiu, llegiu un llibre.

dimarts, 18 de gener del 2011

Tinta







Sempre he volgut escriure però no m'he llançat mai.
 M'han quedat moltes coses a la tinta de la ploma, que és el que realment m'agrada,
 escriure amb una ploma i veure com les lletres van apareixent al paper i els dits i la mà,
 cansats, es van embrutant amb aquesta tinta.
Sentir l'olor del bon paper i les diferents textures. 
  
Tinta Cirera, en tinc una amb olor de rosa.

 Però, ara, potser, aquí, tingui un motiu per escriure,
 potser algú em llegeixi i pugui, a més, compartir les meves reflexions i aficions.
No tindré molt de temps,
ara mateix vull sortir a mirar uns llençols,
 per a millorar els llits de les meves nenes ( de 18 i 13 anys, ja veus),
 però com a ensenyant pacient, ara tinc més temps perquè sols treballo a la tarda.

(Bé encara haig d'apredre moltes coses i ara per això em costa més,
com ara a penjar fotos, ja ho faré, paciència.)
 
 Fins aviat! 





Ja tinc blog

 
 
 16 de gener de 2011
 Bé ha acabat el Nadal i torna la normalitat, però espero que la meva vida pugui tenir un nou interès, perquè finalment , tinc un blog. si , desprès de donar-li voltes i de demanar que algú m'ajudés, moltes vegades, una ànima caritativa, que com no, és Xavier, el meu amor imformàtic,m'ha ajudat a crear-lo. Però encara em queda molt per aprendre i per recòrrer.