dijous, 31 de maig del 2012

Temps de Cireres


  Es respira, aquell aire de bonó, aquells dies en que ve de gust estar-se pel carrer, una mica més.
Per a molta gent la millor època de l'any.
A mi m'enamora, m'encisa, realment , respires i sembla que la vida sigui ben bé bona. Tot i això una tardor com cal, amb tota la melancolia que comporta, em relaxa i m'hi sento bé.
Quan ets ben jove sembla que els sentits se t'aguditzin, i fas el que sigui per estar-te una mica més amb els amics, voltant. Fins i tot de matinada, el sol que s'esgola entre les persianes ens desperta de manera agradable i no se'ns fa tant feixuc aixecar.nos; una bona estirada entre els llençol i el cobre-llit, que ja ens comença a molestar, i el món s'obre amb totes les seves essències.
De matinada i al vespre, que bé s'està pel carrer. al vespre, quan ja fosqueja, el cel s'omple de matisos lilosos, l'hora violeta. Recordo quan anava a l'insti, i l'arribada d'aquest temps et feia pensar amb l'estiu, i et perdies fent plans amb alguna amiga o plorant algun mal d'amors.
I envoltades de tota aquesta atmosfera les cireres. Mossegar unes bones cireres, dolces, carnoses, amb tot el cap ple de pardals, és fa deliciós.





Temps evocador.

Le temps de cerises, aquesta cançó, és cantada pels presoners de la comuna de París,
com ens recorda Montserrat Roig en el seu llibre homònim El temps de les cireres,




Ens diu, en El Temps de les cireres, "El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune...
sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió...i desitjava que arribe´s
el temps de les cireres, la primavera de la felicitat...
al temps de les cireres també hi hauria penes d'amor, però el desitjava.
Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres"

Le temps de cerises, parla d'aquell temps en que les noies pensen amb amors,
 i que el cor s'omple de penes,
pensant.hi.

Le temps de cerises.
Quand nous en serons au temps de cerises...
serons tous en fête
les belles auront la follie en tête
et les amoureux du soleil au coeur...
Mais il est bien court le temps de cerises
pendants de corail qu'on cueille en rêvant...
Vous aurez aussi des changrins d'amour...
J'aimerais toujours le temps de cerises
et le souvenir que je garde au coeur.
Le temps de cerises.


 A mi m'encanten les cireres. Mossegar-les i menjar-les és un plaer
i aquesta imatge viva i alegre, omple la meva cuina.
Confitures, plats de cireres, capses, i armaris. A l'hivern, tan càlid...




Per l'Ascenció cireretes a bondó
Festa quasi oblidada, un d'aquells dijous, l'ascenció de la Mare de Déu,
 al cel. Comunions, puresa, flors i a Reus arribaven
les coques amb cireres.





La Mariona, ens en parla llargament al seu bloc.
Ens en ressalta el costum, tan arrelat, de menjar-la per Corpus,
d'anar a veure la processó, amb els gegants i les nenes amb els seus vestits,
les que fan la comunió i les que tiren flors. Hi ha nens, també, però no és tan vistós.
Aquest dia jo vaig fer  la comunió, amb set anyets.
Amb aquella puresa, i humilitat, plena d'esperances;
 que poc a poc la vida et va retallant i vas perdent.

I és que d'un arbre així, les seves flors mítiques, la seva frescor i, és clar, les cireres,
no esperaríem menys.




Un plat de cireres, mireu d'agafar-n'hi sols una.





Temps de Cireres,

i res més.



























dilluns, 28 de maig del 2012

La Truita amb Patates



 
     Aquesta truita sembla que realment unifiqui els territoris de "l'estat espanyol". Però veritablement és pròpia dels tota la península, així com de Balears i també de l' Occitània Francesa. Tipus de preparacions com aquesta són pròpies dels països mediterranis llatins. És veritat que podria ser la de més fama a l'España "cañí" i per tant l'anomenen per aquestes terres Tortilla Española.
    Així i tot, també podria ser la més feta a Catalunya, com a cuina d'aprofitament,  tot i que aquí, som molt truiters. Les truites, sobretot amb hortalisses, són un plat de menjar sovint. A l'hivern de fesols, ceba; d'alls tendres, carxofa, espàrrecs, de faves, i pèsols, a la primavera. I a l'estiu... d'aubergínia, samfaina, espinacs. A la tardor les podem fer de bolets, com dir-ho, boníssimes... Truita amb Suc i fins i tot, truita amb trampa.
    Però és clar, sempre tenim la de patates, o amb patates, tot l'any. I és clar, es fa tant que n'hi ha de totes menes i per a cadascú té...un gust? Segons el que l'hi posem.
    A casa, ma mare, sempre la feta molt dobla, de fet, potser és degut a que ella és d'origen castellà. En canvi mon pare la volia prima i sense res més que patates, si se la feia ell. La veritat jo diria que dobla és molt bona!
    La mama la feia amb patata i ceba, i a l'estiu, a més, amb carabassó.
  Però un dia va aparèixer la Rita, de Gandesa, nóvia del meu cunyat, i vam descobrir La Truita "en" Patata i All, amb una dent d'all, trinxadeta. Ens va agradar tant, era tan fina, que d'ençà llavors, quasi sempre l'he feta així, (a més és fa més ràpid).
    Per coneguda, aquesta truita té moltes versions. Jo miraré de fer-ne una mostra de les que  conec. En la recepta tractaré de centrar-me, principalment, en les particularitats de cada una, i en la manera en com he anat evolucionant en l'elaboració. Que no pateixin, però els que no la coneixen o no l'han feta mai, estic segura que les receptes els seran útils.
 Per tot això, els ingredients són orientatius, per a totes les truites, cada vegada els seus.


Ingredients

2 patates grosses
6 ous
1 ceba grossa
2 carabassonets
una dent d'all
Oli d'oliva,sal




Truita amb Patata

   Si el que volem és fer una truita, sols amb patata, farem les patates tallades a rodanxes i les ofegarem fins que s'estovin, posant com un ditet d'oli a la paella. La paella serà d'uns 25cm.
El foc cal que al principi sigui viu però després quan estiguin amerades de l'oli i comencin a estovar-se, abaixarem el foc i les podem tapar, de quan en quan hi farem una remenadeta, mirant que no s'enganxin, i en una d'aquestes ocasions ho salarem remenant. El foc sempre ha d'anar fent.
   Mentre, batrem els 6 ous, si volem que no quedi amb molt ou, en aquest cas n'haurà prou amb 5. Quan la patata ja estigui tirarem els ous a la paella i deixarem que  qualli de la part de baix. Anirem, però, remenant que es barregi de dalt a baix. Així no queda del mig tota crua.
   I arriba el moment de girar la truita. Podem fer-ho amb un gira-truites o amb una tapadora grossa:
   Tapem la paella i amb un gest ràpid ho girem tot de manera que la truita quedarà a la tapadora. Ara, fem caure la truita, lliscant, una altra vegada cap a la paella i l'acabem de fer, remenant un altre cop si cal. Ho podem fer una altra vegada, fins que estigui ben quallada. Tot i que és més bona quan queda untuosa i no resseca, cal tenir-ho en compte.
   Aquesta, doncs, seria la base. I a partir d'aquí, i amb la mateixa denominació de truita amb patata, hi podem afegir ceba, all, o fins i tot, carabassó i ho seguirà sent.



 

Amb ceba

    Hi posem una ceba mitjaneta, de les normals, la pelem però hi deixem les capes exteriors, que hi donen molt bon gust. La tallem a trossos esbiaixats amb el ganivet, no gaire prims. A la paella hi tindrem l'oli, un dit, i desseguit hi tirem la ceba, sense que l'oli s'hagi escalfat que ho farà junt amb les patates. Quan vegem que l'oli ja està calent, deixem que la ceba es vagi enrossint, així, amb el foc viu, i quan ja es vagi estovant i enrossint abaixem una mica el foc, sempre vigilant que no es cremi i que quedi ben toveta. D'aquesta manera quan sigui tova i transparent, hi podem tirar les patates.
   A partir d'aquí , fem una remenadeta, per a barrejar-lo tot bé, i seguim com en el primer cas.




Amb all

   Farem com en el cas de la truita amb patates soles, i quan ja quasi estiguin agafarem una dent d'all trinxadeta i ho afegirem a la paella, o fent-ho amb la maquineta, trinxant  per damunt de les patates directament. Després se segueix el procediment anterior, que les patates s'acabin de fer amb l'all, girar-la, etc.
   Com he dit és molt bona, fina, i no gens carregosa. Sobretot l'all no s'ha de cremar.




Truita amb Patata i Carabassó
   En aquesta truita s'hi posa també ceba. Es tira primer a l'oli , mentre acabem de tallar el carabassó a trossets fins, que també els tirem a la paella. Deixem que això es vagi estovant, primer a foc viu, que anirem abaixant, però sempre ha d'anar fent, sense que res es cremi, però amb bon ritme. Ho salem una mica i ho podem tapar, abaixant el foc, per a que vagi traient els sucs. Quan quasi bé ja està, s'hi posen les patates ho barregem bé, i, procedim com les altres vegades.
   Deliciosa!




Aquestes truites les podem acompanyar d'un amanit del temps, no gaire carregat, doncs la truita ja és potent. Un bon vi. I també les podem acompanyar d'un Pa amb Tomata, amb bon pa.




Suggeriments

 Però, és clar, després d'anys de fer aquesta truita es plantegen moltes qüestions i millores, o trucs.
  •     Com tallem les patates? Es poden tallar a rodanxes escantonades, si es vol fer una truita dobla amb la patata ben estovada. En canvi n'hi ha que fan les rodanxes més primetes i queden més cruixents; però, també la truita, de segur, serà més prima. És la qüestió"prima/dobla. Mireu, jo, abans tallava les patates més dobles i escantonades. Després vaig optar pe fer-les més primes i cruixens, tot i que la truita la segui fent dobla. Troba que queda més gustosa. 
  •     El fregit és un altre tema. Realment des de fa un temps, com he dit tallo les patates en rodanxes fines, i a més les fregeixo, primer, a la fregidora. Com pot ser? Direu.
          L'idea l'he treta del Ferran Adrià i la seva Truita de Patates Xip, cruixents, que s'estoven amb   
          els ous.
               El que faig jo és fregir les patates a la fregidora amb oli d'oliva, també, que quedin ben
          cruixents. Després les tiro a la paella, ben barrejades amb els altres ingredients, o soles amb
          l'oli de la paella, que no caldrà que sigui tant abundant. I tot seguit, les deixo estovar una mica,
          que es vagin amorosint. D'aquesta manera no es gasta tant d'oli i el gust i la textura són molt   
          agradables.
  • A l'hora d'afegir els ous, els podem tirar-los a la paella, amb els altres ingredients i barrejar-ho bé. O, pdem ficar els ingredients de la paella junt amb els ous en un bol, i despré els aboquem tot junts a la paella, on mirarem que hi quedi una mica d'oli, i seguirem el procediment de cocció. Potser sigui més senzill així, i en el cas de la de carabassó, quasi és necessari, que no s'enganxi res.























diumenge, 27 de maig del 2012

Tanta Elegància.

 Però cal ser elegant i saber embrutar-se, tant elegant que això no sigui un problema. Posar les cames damunt el sofà, agafar amb els dits les gambes o els calçots, embrutar-nos les mans al jardí; i, per suposat, caminar pel mas amb unes espardenyes,per la terra seca. Sempre amb savoir-faire, amb els ulls i la mant oberta, admirant i cercant la bellesa.
Contràriament seríem asèptics, com aquells nazis tant"elegants", però tant cínics i... Viure al món, amb pensament elegant.

Naturalment!!


http://tintacirera.blogspot.com.es/2012/05/charme.html

http://tintacirera.blogspot.com.es/2012/05/embafats-de-tanta-rosa-potser-si.html











Jardinage

  Aquí, celebrant la primavera, i fent el que en diuen els francesos  jardinage  . Les meues plantes necessiten atenció i avui, veritablement, fa un dia meravellós per a fer-ho. Podríem anar a la platja a torrar-nos, però cal viure els  dies poc a poc, ja hi haurà dies. I mentre jo em dedico a les plantes, i a pensar els meus nous articles, els gats esverats per aquí.






El Biscuit gaudint del bon temps!












 










dimarts, 22 de maig del 2012

Charme




 El que més m'agrada dels rics, bé dels rics, no, dels senyors. Perquè ja se sap "de porc i de senyor se'n ve de mena", hi ha rics amb molt mal gust, poc elegants, sobretot, actualment, diria... sempre porcs; i en canvi, hi ha pobres que sempre són senyors; tot i que avui en queden ben pocs. El que més m'agrada, deia, és la naturalitat en que viuen l'elegància.

   Gent amb savoir-faire n'hi ha a tot arreu, amb Charme. Però es necessita naturalitat, facilitat en l'ús, per a dominar l'elegància, podria dir fins i tot deixadesa. I això, de vegades, són anys de conviure amb ella. I cal sé senyor, sempre, veritablement, en tots els fets, sinó, de què l'elegància.
   Veient la pel.lícula Expiació, me'n vaig adonar, s'hi pot observar aquest saber estar. Cal educació en el tema i anys de pràctica per obtenir-lo.

   D'altra banda n'hi ha que no li donen cap importància, i els comprenc, sempre hi ha l'amistat, la generositat, l'autenticitat.
   Però anant al valor absolut, sense diferències socials, econòmiques, en una situació neutra, l'olor de sardina pot ser molt bona, per no dir d'altres, però s'aprecia, el pas d'aquest allure al nostre voltant, la convivència amb l'elegància. De vegades molesta la presència barruera.
  
   No us confongueu, però, no parlo de bondat, ni de rectitud, algú elegant no és necessàriament recte, però sí és correcte. O no, es pot ser elegant sense correcció, saltant-se les normes, però sempre amb "classe". Ara, tampoc serà desagradable, ni maliciós, per a què, és poc harmoniós, distorsiona.
    Existeix també  l'elegància natural, meravellosa. Però, tot necessita una educació, millora, i com no, costum. Per això parlava de la gent que conviu amb aquesta manera de moure's, amb aquestes exigències, que els porten a la perfecció del "Saber Estar". I, quan s'acompanya de cultura, de sensibilitat,  d'empatia, s'arriba al màxim nivell d'harmonia, d'elegància.
   I de segur, que aquests, que en posseeixen de natural, evolucionen per a estendre-la en tots els seus nivells de vida.
   N'hi ha, però, que es cultiven, aprenen, es formen ells mateixos. Mirant i admirant, llegint, viatjant, obrint els sentits. Són potser els millors perquè s'apliquen en totes les vessants, i cal que s'hi esforcin molt. O, potser, cal que eduquem en l'elegància i l'elegància.

   I si s'és elegant, cal ser-ho en tot, per tot. En la forma, és clar, en les formes, els gustos i les aficions. Però, també, en els fets, en les paraules i el tractes; en els pensaments.

   Allure, un aire, no deixar-se notar gaire, perquè l'elegància seria una flor al mig del bullici, un mocador de seda que cau. 




















diumenge, 20 de maig del 2012

El Circ



    Aquests dies  Reus s'omple de Màgia, encant, encís. De gent que ens porten ressons del món i ens fan somniar i viure la Fantasia.
   És el circ, la fira del circ Trapezi.
   Amb el seu elefant  voltant pels carrers, que ens introdueix en aquest món de colors pastel, no cridaners, que seria una altra classe de circ. Aquest circ és el de la gent bohèmia, comediants i saltimbanquis, dirien, veritables vocacionals i esforçats. Durant uns dies transformen la ciutat i fan que siguem més trapelles, nosaltres també. I és segur que no seran rics i famosos, tot i"emprenedors", tot i el perill, l'habilitat, l'expressivitat. Tot i que ens fan volar la nostra imaginació i viure la màgia durant uns dies plens d'encís. 

   Gràcies per aquests dies Diferents.





divendres, 18 de maig del 2012




      Embafats de tanta rosa,
    potser sí.
      La vida no és rosa i menys ara per a molts, però
    olorar una rosa ens transporta al paradís.
      Recordeu roses per a tots, menys pels...aquests que menyspreen,
    i pensen que n'hi ha que sols naixem com esclaus,
    perquè aquests visquin bé.
       

La Rosa


   Rosa, rosae

Casa nostra és plena de Roses.
De petita vivia en una casa típica de les ciutats mediterrànies,
 de pisos, sols amb algun balcó o amb terrat,
i en el terrat no s'hi tenien rosers. Les roses eren pels jardins.
En el terrat s'hi estenia la roba dels veïns, vinga llençols blancs,
i com a molt cada veí hi tenia algun gerani,
que, jo, trobava una mica xavacans.
El meu somni, un jardí de roses.
Quin aroma, subtil, dolç i fresc, a la vegada, evocador...
En les cases amb jardí, o pati,
les roses omplien els seus racons de fragàncies,
de  matisos del rosa al vermell, passant pel groc.
I poder portar un ram de roses a classe!
com aquelles nenes que tenien mas
i el mes de maig feien contenta  la Senyoreta,
amb bonics poms de roses...
Jo esperava el dia que el meu pare em portava a casa la Sra. Pilar
i, ella, em donava permís per a collir-ne unes quantes.
 Per a la Mare de Déu, deia. Quin jardí!
Amb estany i tot, lliris, arbres, i tantes roses...
 Eren poques vegades, però les recordo vivament.



Umberto eco ens va escriure El Nom de la Rosa.
Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus
"El llenguatge pot parlar ...de les coses desaparegudes..."
nulla rosa est
"la rosa és una figura simbòlica tan densa en significacions
que gairebé no li'n resta cap...i com a rosa ha viscut el que viuen les roses...
una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa...rosa fresca flairosa...
Diu "un títol ha de confondre les idees..."

Roses, tantes. Naturals, pintades, cantades, o abstretes en color. Rosa.





Aigua de Rosa guaridora, o perfum de rosa embriagador.



Manuel de Pedrolo ens diu Si són roses floriran.
Donar temps al temps, esperar que sigui bo, que sigui amor...
"Si són roses floriran"






Ara sí, tinc una terrassa i algun roser, tot i que costa tirar-los endavant.





I si no , roses de tota mena, perquè tot allò que té roses m'atrau.



Roses antigues,




robes plenes de roses, que ens alegren. I, veurem la vida en rosa?

Quand il me prend dans ses bras
il me parle tout bas,
je vois la vie en rose.



Roses pertot...










Potser espero aquestes roses,que floreixen.
Però sempre hi ha espines.




Joan Salvat-Papasseit escriu  El Poema de la Rosa als Llavis.
La Rosa que ens diu tanta cosa,
 que en els llavis ens omple la boca de paraules
 d'amor, o desil.lusió, melangia...



Si en besaves, amor,
jo et donaria una rosa.


I quan perd la seva frescor, ja
seca, però també evocadora.




Sempre resten...





  A florecer las rosas madrugaron
y para envejecerse florecieron;
cuna y sepulcro en un botón hallaron.
...
  
                                Calderón de la Barca

Paraules que ens porten, ja, l'aroma,
la presència.

¿Cómo vive esa rosa que has prendido
                                                    junto a tu corazón?
                                                    Nunca hasta ahora contemplé en el mundo
                                                    junto al volcán la flor.

                                                                                   Gustavo Adolfo Becquer


Roses que són paraules, significats.


Pertot , omplen els meus racons, objectes, sentits, i temps.




Aroma, color, un vel que m'envolta.




I, ara, també,
 per vosaltres.





Simplement, roses de mas.

















diumenge, 13 de maig del 2012

Maduixes: Clafutis, amb Fulles de Menta.




  Maduixes. Maduixes i Primavera, i sensualitat, sucoses. Mmm! Un mossegada molsosa, i la boca se'ns omple del seu suc dolç, àcid. Ens vénen tantes coses al cap!
  La caloreta, arribar de l'escola a casa, amb els mitjons de l'uniforme abaixats, el jersei penjat a la cintura, adolescents, amb les galtes enceses i trobar una macedònia de maduixes, amb les seves rodanxes de plàtan i i trossets de taronja, per acompanyar el berenar; amb el seu vinet moscatell incorporat, tan dolça...llavors eren igual les vitamines... Ja era temps de, tot i les exigències de l'uniforme, treure'ns roba, els mitjons, curts, el polo de màniga curta, i les faldilles a l'aire. I tot això sempre amb maduixes. Maduixes del nostre Camp, això si, dels masos, saboroses. Quin gust especial...
   Avui vaig a provar una d'aquestes receptes gormandes, llépoles, diríem per aquí, i al mateix temps sofisticades. per variar i per engreixar una mica el nostre Ego amb un pecadet venial. No comptem calories. es tracta d'uns clafutis una mena de flams amb farina.
   He de dir, que és una recepta treta d'un blog amic, http://turbigo-gourmandises.blogspot.com.es/, francès i és clar, això si, adaptada per mi.




Ingredients

300gr de maduixes del Camp
2 Ous
30gr de Sucre
10cl de Llet
20cl de Nata líquida
40gr de farina
Unes fulles de Menta
Una mica de mantega


       Per a fer aquests clafutis necessitarem uns motlles individuals com de flam, d'uns 25cl.
    Barregem ben bé els ous amb el sucre en un bol.




  Hi anem afegint la farina tamisada, i poc a poc l'incorporem, fins que blanquegi. Ara Hi tirem la llet i la crema de llet, poc a poc, que quedi sense grumolls, bastant líquid. Agafem unes fulles de menta tallades en juliana i les hi posem, la menta hi lliga molt amb les maduixes.
  Abans haurem preparat les maduixes a trossos, de la mida d'una ungla, i els posarem als motlles muntats amb una mica de mantega.






     Ja hi podem abocar el líquid, els espolsem amb una mica de sucre, pot ser sucre de llustre, i posar- ho al forn que tindrem a 180º. caldran uns 25m i ja estarà, ho comproveu punxant al mig, s el punxó ha de sortir net. Si ho volguéssim fer amb un motlle gros el temps de cocció seria d'us 3/4 d'hora i el forn cal que estigui a 200º, de totes maneres vigileu sempre per què tot depèn del forn.





Ho serviu una mica tebi, tot i que fred també és bo.
Unes bones postres, per un bon àpat.
O un bon berenar!