Els meus Gats, 1

   

 

Amb Amor!

 

 

 

De petita, pels teulats de darrere de casa, hi vivien una col.lònia de gats. Llavors era normal veure gats per les teulades i pels carrers, gats lliures, que vivien en grups i als que la gent els hi donàvem menjar. Jo estava boja per veure'ls i per a tirar-los-hi menjar embolicat amb paper de diari. Quan podia, des de baix el carrer entrava en aquests corrals, on per cert hi havia porcs, imagineu si n'era diferent d'ara! i els hi portava el menjar que els amos del corral els hi donaven de gust, els gats els hi treien els ratolins
.
   La relació amb els gats era diferent a la d'ara i es dividia entre aquells que no els podien veure i eren capaços, fins i tot, de matar-los, aquells que els veien com un animal més, necessari a la casa, i aquells que com jo ens agradaven de veritat. Hi ha un passatge a la novel.la Aloma de la Mercè Rodoreda, esfereïdor.

   A casa meva no en vam tenir mai, això de tenir un gat en un pis no s'entenia. Embrutaven, feien malbé les coses, se'ls creia lladres i es tenia por de les seves esgarrapades. I tot i que ma mare de petita en tenia un al que estimava molt i que li van enverinar, mai va claudicar als meus desitjos. Llavors no coneixíem ni la terra per als pipis, ni l'esterilització.

   A Flix, a casa la padrina, si que en tenien, també en tenia la meva cosina Rosa, eren gats que voltaven pel carrer i que venien a casa quan volien. El de casa ma padrina era gran, bru (pardo) .  
   Quan hi anava, sempre el volia agafar i em deien "que no t'esgarrapi", però jo no vaig tenir mai por. No sé per què, com que el padrí tenia un escriptori on s'hi passava hores, i no era una cosa molt habitual, per a mi era el gat color escriptura, el que diríem, ara, gràfic, i aquest color sempre m'ha recordat això, l'escriptura.
   Segur que n'hi havia, de gats que vivien com a reis, a Barcelona o a casa d'algun ric, tot i que eren més apreciats els gossos, però el normal era veure'ls pel carrer, fugint, o demanant menjar, sempre des de les alçades.

   Per a mi eren fascinants, i, el meu desig incomplet. De vegades jugant pel poble, amb les cosines de part de la tieta Glòria, havíem descobert alguna gata amb cadells, sempre en volia un però mai el vaig poder prendre a casa.

   Així, els gats van anar desapareixent de les teulades, van perdre llibertat i l seva imatge ideal.litzada, però han guanyat en benestar. Encara se'n veu algun mig esverat pel carrer, però ara sí els tinc a casa.

   Els meus gats m'acompanyen des de que em vaig casar. Al terrat de ma mare, ja havia acudit una gata, que el meu pare es va trobar a l'escala i havia fet pujar, va criar i des de llavors sempre n'hi han hagut. Jo en vaig triar una gateta, i ja la vaig prendre cap a a casa meva. Era la Fanchette, com la de les novel.les de Colette, sobre la Claudine. Aquest nom era una cosa així com Francesca i em va agradar molt. Era preciosa, amb la cua torta i uns ulls encisadors.

 He tingut la Moixa, la persa, la Nataixa, i ara, és clar, la Fru-fru i el Biscuit. Ells han acomplert el meu desig i la seva companyia, la seva observació i la seva estimació m'omplen a mi, també, de benestar.

 

 

 

 

 

  Gats, Setembre, Les Falcilles